¿y tú quién eres?

Aquesta pel·lícula és la més maca que he vist en la meva vida, m'he passat tota la pel·lícula plorant :'( , sols quan vaig veure que l'anunciaven en la televisió em van caure de seguida les llàgrimes. Em vinguè al cap la meva estimada tieta que va morir d'alzheimer ja fa 8 mesos,i precisament per això aquesta pel·lícula m'ha arribat al cor i vos recomane a tots que la veieu.
Tracta sobre un home que pateix d'Alzheimer i es pot veure la seva evolució i l'afecte de la seva neta que fins i tot deixa les oposicions de la carrera per estar al seu costat.

Quan veia la pel·lícula recordava a la meva tia amb el seu somriure , les seves galtes colorades quan estava al costat del foc , la seva senzillesa , i per damunt de tot ella.
Va ser una experiència molt dura per a mi veure que no podia fer res per ajudar-la mentre ella m'esborrava a poc a poc de la seva vida , però jo sempre vaig estar al seu costat i se que en algun lloc dins seu ella també em sentia pròxima.
Molts dies encara la tinc present i quan entro per la porta me l'imagine sentada amb la seva cadira de rodes menjant "mustaxons" al costat del foc tota rojeta... en fi no vullc posar-me més trista, sols puc dir que encara que passi el temps jo no l'oblidaré així que deixeuvos estar d'"americanaes" i mireu les pel·lícules que de veritat emocionen i deixen marca al cor com "¿y tú quién eres?" d'Antonio Mercero.

*Podeu veure també uns petits videos sobre aquesta pel·lícula en www.ytuquieneres.com

Quedà a València amb la gent d'Ireland

Nova quedada amb la gent d'Irlanda! Encara que anàrem 13 de 50 va estar prou bé ja que vaig tornar a veure a alguns dels meus amics! La majoria segurament van decidir no acudir per la pluja que queia, però en fi tot molt bé!
Com plovia molt decidirem anar a "nuevo centro" a passar el dia fent "shopping" o anar a la bolera.
Quan agafarem el metre per anar-hi ens colàrem de 2 en 2 al metro (però es veu que és una cosa ben habitual ja que no érem els únics que ho feiem XD) i bé mentre passàvem un segurata s'adonà que estàvem passant de 2 en 2 i vingué cridant dient-nos que allò no ho podíem fer i que ens podien caure 11 euros de multa a cadascú si ho tornàvem a repetir jeje .
Quan aplegàrem vàrem dinar al "subway"(que és l'únic bar a irlanda on feien "pa" ja que allí només menjàvem sandwich ) i ens va donar molts records d'aquella terra VERDA , ja que aquí ens van més les argelagues i els camps de golf ,malgastar l'aigua , recalificar terrenys, Terra Mítica... en fi la nostra meravellosa cultura.
Doncs bé al que anava, després de dinar ens va eixir el sol UN MILACRE !! SOL!! i acabàrem de passar la tarda fins que vaig haver d'anar-me'n a casa , em va saber mal tornar a acomiadar-me de les meves amigues però ben prompte segur que ens tornarem a ajuntar!!

Festes passades per aigua...

Fi de setmana passat per aigua!! Però malgrat la pluja no ens van llevar les nostres ganes de festa!! Retrobar-se de nou amb amics de tota la vida és el millor remei per passar les millors estones! Encara que no vaig poder anar a la Morca...:'( s'ho vam passar d'allò més bé a Atzeneta! però m'hagués agradat veure els Ovidi Twist en acció...
Bé el sopar que diguem no va ser una meravella, però amb les nostres parides vam animar la nit!

• Maria sempre amb la seva frase cèlebre del revés:"Patri si pixes "asparrecs aulora" :-)

• Isabel sempre recordant-me que li dec una botella de xinxón ...

• Amadeo amb l'aire està secant-se i quan el semàfor estava en roig: xe este semàfor mai es posa en roig!

• Inés amb el seu matamosques elèctric sucarrimaor...

En fi no acabaria mai si començara a escriure les parides d'aquell dia, però l'únic que sé és que aquets fins de setmana s'han de repetir encara que siguin passats per aigua...

PENYA XOCOPRISQUIS

PENYA XOCOPRISQUIS!!!!
Teresa, Dani, Alba Vidagany, Andrea, Yaiza , Rocío, Asya, Estefania, Maria i jo!!

Hola a tots!!No volia començar a escriure el bloc sense parlar primer sobre aquest estiu a Irlanda ja que ha sigut una experiència inoblidable per a mi perquè he conegut a molta gent increïble i em refereixo a la gent de la fotografia , la penya xocoprisquis!.
Quan vaig demanar la beca per anar-me'n a Irlanda i me l'acceptaren no m'ho podia creure i fins que no vaig passar una setmana allí no era conscient que estava lluny dels meus.
Al principi em preguntava: i jo que faig aquí sola i tan lluny de casa? però tot canvia , la gent és molt amable i de seguida em vaig "encarinyar" tant amb la gent i amb aquella terra que ja no volia tornar a casa . Allí ho hagués donat tot per quedar-me una setmana més!
En tots aquells dies varem omplir una llista amb les nostres parides, vàrem jugar les nostres famoses partides al burro i vàrem fer botelló en la platja de Betis Town; sí aquell dia en la platja sí que va ser el millor dia de tots... amb el meu "put xaquira, xaquira" al taxista i la nostra dansa dels "pardalets".
Quants recors, però tot s'acaba... penso que no havia plorat tant en la meva vida quan vaig deixar Irlanda , ja que sabia que quan estigués de tornada a València perdria als amics , la família i la meva "germana francesa" , eren tants records que no volia arraconar-los i continuar la rutina en Albaida.
Però en Agost la penya xocoprisquis es tornà a ajuntar a la platja de les Arenes a València i aquest dia 22 de Septempre tornarem a fer les nostres bestieses i les nostres parides e amics?
Encara que ens veiem de tant en tant MAI ENS DIREM UN ADÉU PER SEMPRE...